Tot el que has de saber de la maloclusió dental infantil

La maloclusió dental és una patologia molt habitual en la nostra societat. Les persones amb aquest problema presenten una alineació incorrecta de les dents causada per una alteració a la mandíbula o al maxil·lar. A l’hora de mossegar, qui pateix maloclusió nota que les dents superiors i les inferiors no encaixen correctament.

Segons alguns estudis, entre el 70 i el 75% de la població infantil i juvenil espanyola presenta algun tipus de desviació de l’oclusió bucal (el contacte que es produeix entre les dents). Entre aquestes persones, aproximadament el 35% necessitarà de manera urgent un tractament d’ortodòncia.

Què és exactament la maloclusió?

Es tracta de qualsevol alteració del creixement ossi del maxil·lar o de la mandíbula, així com de la posició de les dents, que impedeixen una correcta funció de la masticació. A més, pot suposar una alteració estètica per al pacient que la pateix i arribar a causar-li problemes psicològics derivats de la manca d’autoestima i inseguretat.

Quan es pot detectar el problema?

Al cap de dos anys i mig –en alguns casos, abans; en d’altres, una mica més tard– és quan se sol diagnosticar la maloclusió dental. Això és així perquè a aquesta edat, per norma general, els infants ja han completat la dentició temporal (els han sortit totes les dents de llet) i, si hi ha problemes d’alineació incorrecta de les dents, solen ser evidents.

A més, en aquest moment, els menors comencen a dominar les funcions fisiològiques de masticació, deglució i fonació, accions que, si no es fan correctament, poden donar pistes als pares de la possibilitat que hi hagi un problema de maloclusió.

El pediatre, en aquest cas, ha de valorar l’estat de la boca de l’infant i derivar-lo, quan calgui, a l’odontopediatra, que com especialista l’anirà controlant i no recomanarà cap acció fins a la dentició mixta.

Totes les maloclusions són iguals?

No. Hi ha diferents tipus de maloclusió dental:

• Les anomenades transversals apareixen per una alteració en l’amplada dels maxil·lars o per anomalies en les inclinacions de les dents, que provoquen una mossegada creuada.
• En les verticals, no hi ha contacte de les dents superiors i inferiors o, al contrari, el contacte excessiu fa que se superposin massa.
• Finalment, les maloclusions sagitals tenen una classificació pròpia segons la posició dels molars.

Factors clau de la maloclusió dental

Una maloclusió pot ser causada per diferents factors, que van des de les causes naturals fins a les heretades, passant per les de tipus adquirit, i que influeixen en el desenvolupament normal de la boca i la dentadura.

• Herència. En algunes famílies, pares i fills presenten una anomalia en la posició dental. És el cas de la desproporció entre el nombre i la mida de les dents i els ossos en què es troben. Aquests antecedents familiars s’han de detallar en la història clínica.
• Hàbits de succió. Algunes rutines de succió infantil haurien de desaparèixer per tal de poder corregir de manera natural i espontània la maloclusió que provoquen. En aquest sentit, convé evitar l’ús prolongat del xumet, així com la succió del dit o l’ús del biberó. L’ideal seria que no duressin més enllà de l’any, i que, en cap cas, no superessin els dos anys de l’infant.
• Altres hàbits. Durant la infància, també destaca la presència d’hàbits anòmals –a vegades relacionats amb estats nerviosos–, com ara mossegar-se les ungles o un bolígraf, que poden alterar l’articulació mandibular.
• Respiració. La respiració per la boca pot provocar una deformació de la constitució del paladar. Una respiració normal pel nas permet que hi hagi un equilibri entre les dents i els diferents òrgans que formen la boca. S’ha de vigilar i examinar el nas i la faringe de l’infant per evitar malalties que poden constituir obstacles a la respiració nasal normal.

Altres causes de la maloclusió

Hi ha altres causes que poden originar maloclusió; per exemple, la pèrdua de dents temporals de manera prematura o la manca total de dents. Les repassem.

• Per càries. Tot i que el percentatge d’infants amb càries s’ha reduït, els últims temps, gràcies a la millora dels hàbits d’higiene dental, aquest problema encara persisteix, i està íntimament relacionat amb hàbits d’alimentació poc saludables, en els quals els sucres tenen un protagonisme exagerat. És important que l’odontòleg tracti les càries com més aviat millor, encara que es tracti de dents de llet.
• Per traumatisme. Els trencaments dentals són molt freqüents en els petits, especialment a l’estiu, quan passen més hores jugant a l’aire lliure. L’atenció dels traumatismes s’ha de fer sempre d’urgència per evitar seqüeles amb pronòstics més greus.
• Per agenèsia. La maloclusió per agenèsia té lloc quan falten peces dentals a la boca perquè no s’han arribat a formar.

Com s’ha de tractar la maloclusió dental?

L’ortodòncia, amb l’ús d’aparells fixos o movibles, sol ser el que funciona més bé per corregir l’alineament defectuós de les dents, els buits excessius entre elles o els desplaçaments de peces mal situades a la boca. L’objectiu és restablir una oclusió correcta de la manera menys invasiva possible.

Amb tot, en casos greus, es pot haver de recórrer a la cirurgia. L’especialista serà qui determini si cal fer una cirurgia ortognàtica i quin tractament posterior s’ha de seguir per corregir els problemes que estan provocant la maloclusió dental.

Olga Rabassa
Directora Odontòloga Clínica Dental